De convent a centre d’arts escèniques

Fins als primers anys del segle XVI, el solar on s’aixeca, avui, el teatre Conservatori i totes les dependències que l’envolten era un terreny als afores de la ciutat. El 1318, la Ciutat va fer-ne donació a l’orde dels dominics. Tres anys més tard, començaven les obres de construcció del convent i l’església de Sant Domènec.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) els dominics van ser expulsats del convent i l’espai es va convertir en caserna, hospital i presó militar. Amb la fi de l’etapa liberal l’orde va recuperar de nou el convent i l’església però per poc temps ja que l’aprovació de la desamortització de Mendizábal, el 1835, va facilitar la seva expropiació: l’edifici va passar de mans de l’Església a l’Estat l’agost de 1845 i va servir a la vegada de caserna, escola, foneria i magatzem de palla. L’església va ser donada a la diòcesi, que hi va posar un capellà per a les funcions de culte.

L’any 1877 es va fer una nova divisió parroquial de la ciutat, arran de l’augment de població. Així doncs, a la parròquia de la Seu el bisbat va afegir-ne dues més, la del
Carme i la de Sant Domènec, que va passar a anomenar- se de Sant Pere Màrtir. Aquesta església va funcionar com a parròquia fins que va ser enderrocada la tardor de 1936, a l’inici de la guerra civil.

L’11 de novembre de 1870 l’Ajuntament va demanar autorització al Govern Civil per construir un conservatori amb càtedres de declamació, música i cant i, al costat, un teatre en l’edifici de l’antic convent dels dominics. Per a la construcció del teatre es preveia la formació d’una societat amb tres tipus d’accions: les d’un valor de cinquanta duros, que donaven dret a una cadira de primera classe en totes les funcions líriques i dramàtiques i a pagar la meitat del preu de l’entrada; unes altres de quaranta duros, amb dret a cadira de segona classe i el mateix descompte, i una tercera categoria de trenta duros, amb butaca de tercera classe. D’altra banda, si es compraven sis accions es tenia dret a llotja. La creació d’una junta d’accionistes i uns pactes amb l’Ajuntament, que establien que el teatre era de propietat municipal però que se cedia a la Junta perquè s’encarregués d’explotar-lo i mantenir-lo, van permetre començar finalment l’obra.

Es va construir un teatre de sala all’italiana, característic de la tipologia de teatre burgès, amb una platea, una planta en forma de ferradura i tres pisos de llotges, les dues primeres plantes, i amb una caixa escènica en el lloc de l’antiga ala nord del claustre. Tot el teatre —excepte l’escenari— ocupa l’espai interior del claustre. L’entrada original donava al Passeig, un espai símbol de la burgesia industrial. La façana d’estil neoclàssic era concebuda com a teló de fons d’aquesta via principal de la ciutat.

La nit del 9 de novembre de 1878 es va inaugurar el Teatre Conservatori amb la representació d’Un
drama nuevo i la comèdia La novia del general, ambdues de Joaquín Estébanez (pseudònim de Manuel Tamayo y Baus), a càrrec de la companyia castellana d’Adelardo Rodríguez. El 27 de desembre de 1896, acollia la primera projecció de cinema que es feia a la ciutat i, a partir de 1907, va programar regularment pel·lícules. Durant molts anys, va ser un espai escènic central a la ciutat.

De l’any 1959 al 1962, la família Padró, que aleshores gestionava el teatre, va impulsar una reforma a fons de l’equipament, supervisada per l’arquitecte municipal Firmat i amb la decoració a càrrec dels senyors Pueyo i Corrons. Es va arreglar la teulada i també la façana que dona al Passeig, i la platea va ser rebaixada, amb la qual cosa es va guanyar un pis. Es van modificar el vestíbul i les escales, es van fer camerinos nous i es va renovar la calefacció. Les reformes van obligar a canviar l’entrada que es va ubicar al carrer del Mestre Blanch. Amb les reformes es van fer malbé les pintures florals del sostre del teatre fetes pel pintor i decorador Molleví, oncle dels germans Mestres Cabanes. Les obres de remodelació del teatre van ser estrenades per la Festa Major de 1962, el dimecres 29 d’agost,
amb l’obra Cyrano de Bergerac, a càrrec de la companyia La Universal i interpretada per Alejandro Ulloa i María Paz Ballesteros, entre d’altres.

A partir de 1977, el Teatre Conservatori va començar a fer, gairebé exclusivament, funcions de sala de cinema, fins que, el 1988, l’Ajuntament de Manresa va recuperar-ne la gestió. S’hi va traslladar la programació estable de teatre i dansa, però un manteniment insuficient va anar degradant l’estat de l’equipament. Així, els responsables municipals van decidir aprofitar l’estiu de 1998 per renovar el pati de butaques. Una nova distribució dels seients eliminava el passadís central i el substituïa per dos de laterals. Aquest canvi, afegit a un lleuger increment del pendent de la sala, va contribuir a millorar- ne la visibilitat. També es va aprofitar per eliminar els envans divisoris de les llotges del primer pis i per pintar de vermell el terra i les parets.

El teatre Conservatori va ser l’escenari principal de la ciutat fins a la inauguració del nou teatre Kursaal, el febrer de 2007. Amb tot, després d’aquesta data, va mantenir -i encara manté- la seva activitat amb programacions especialitzades per a infants i per a joves i adolescents i també com a espai per a produccions escèniques i esdeveniments que requereixen un aforament mitjà, d’entre 400 i 500 localitats.

L’any 2012 l’Ajuntament de Manresa va decidir revisar el planejament urbà existent i impulsar un nou
Pla d’ordenació urbanística municipal (POUM), amb l’objectiu d’ordenar el creixement de la ciutat durant els propers vint anys. El primer avanç del document es va presentar a l’Auditori de la Plana de l’Om l’11 de juliol de 2013. Entre les mesures que proposava hi havia l’enderrocament del Teatre Conservatori i la resta d’edificacions annexes, conservant-ne només els elements patrimonials protegits i substituint-lo parcialment per un centre comercial. Aquest anunci mobilitzà fins a 71 institucions per evitar que la proposta dels redactors del POUM tirés endavant i quedés recollida en la seva aprovació definitiva. Imagina’t, El Galliner i Cineclub Manresa van liderar aquesta mobilització. L’alcalde Valentí Junyent, en nom de l’Ajuntament de Manresa, va atendre la demanda d’aquest col·lectiu i organitzà una consulta vinculant per decidir el futur del Teatre Conservatori, que es va dur a terme els dies 10 i 11 de maig de 2014. 5.790 manresans i manresanes majors de setze anys, el 9,22% dels ciutadans amb dret de vot, van participar en la consulta. El resultat va ser favorable a conservar l’edifici amb el 86,3% dels vots.

El resultat de la consulta popular vinculant sobre el futur de l’edifici del Teatre Conservatori, celebrada el 2014, havia descartat l’opció de l’enderroc per encetar el repte de repensar-lo com a equipament
adequat a les necessitats i expectatives de la Manresa del segle xxi. La plataforma «Amics del Conservatori » va entomar aquest desafiament i va presentar un primer document, el març del 2015, amb unes quantes idees clau per al projecte: unes tenien a veure amb la renovació i millora estructural de l’edifici i altres amb la necessitat de dotar-lo de personalitat i especialitzar-lo com a centre de producció, formació i divulgació de les arts escèniques i audiovisuals. A demanda de l’Ajuntament de Manresa, el següent pas de la plataforma va ser concretar un projecte de contingut
per a aquest centre d’arts escèniques.

El col·lectiu «Amics del Conservatori» va treballar al voltant de tres eixos fonamentals per definir la seva proposta: la centralitat de l’edifici en el context de la ciutat; el seu valor per a molts manresans, tant des d’un punt de vista patrimonial com emocional i històric, i, finalment, la seva singularitat pel fet d’encabir un teatre dins d’un claustre del qual encara queden restes visibles. La col·laboració
desinteressada de l’arquitecte Pere Santamaria va ser clau per integrar tècnicament la informació i les demandes dels futurs gestors i usuaris de l’equipament amb el potencial d’usos que oferia la construcció en termes arquitectònics. Pere Santamaria presentava públicament l’avantprojecte
per convertir l’edifici del Teatre Conservatori en un centre d’arts escèniques el 9 de novembre de 2018, el dia que es complien els 140 anys de la inauguració.